27/09 Route 66 (2a part)

El despertador sona a les 6:30h. Avui hem de fer més kilòmetres dels previstos perquè ahir ens vam quedar curts. I es que la Route 66 no es pot preveure, s'ha de viure al moment i sense pressa.




La Ruta històrica original és del 1926 i anava des d'Illinois (Chicago) fins a Califòrnia (Santa Mònica) passant per Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nou Mèxic i Arizona amb un recorregut total de 3.939 km. S'utilitzava principalment com a itinerari dels emigrants que marxaven cap a l'oest degut a una prolongada sequera i mètodes de conreu inadequats que van provocar que les terres del centre del país es tornessin infèrtils. Això va ajudar a sostenir l'economia de les zones per les quals passava amb l'obertura de nous negocis, principalment estacions de servei, restaurants i tallers de reparació de vehicles.

Anys més tard va ser descatalogada i poc després es va assenyalar de nou com a "Historic Route 66", tot i que moltíssimes vegades costa molt de seguir i anem a parar a la Interestatal 40 sense adonar-nos.

Una de les poques coses que queden originals en el traçat de la Ruta son els ponts pavimentats que travessen els rius.






Alguns d'ells encara mantenen el terra de taulons de fusta sobre maó i caminar sobre ells fa una mica de cosa perquè sembla que s'ha de desplomar d'un moment a l'altre.




Les cases no deixen de fascinar-me. A la zona de Kansas i sobretot aquí a Oklahoma i Texas son molt típics els "ranxos" amb una gran entrada i el caminet fins la casa envoltat de camps on hi pasturen tota mena d'animals.







Els cartells de propaganda electoral formen part de la decoració del paisatge però no son tan invasius com els que s'utilitzen a les nostres eleccions. No tenen ni foto del candidat.

En tots aquests díes no hem sentit a parlar encara de Hillary Clinton, sembla que tenen ben assumit que guanyarà Trump.







Els murals pintats a les parets de maó també ens acompanyen als diferents poblets que parem. N'hi ha d'espectacularment gegants i tots fan referència a la ruta i la manera de viure de l'època.




Aquesta antiga benzinera s'ha integrat totalment a l'entrada d'un taller mecànic com si es tractés d'un fotograma de la pel.lícula Cars.




En una de les parades a comprar productes de primera necessitat al Walmart ens fixem en una Harley amb bandera espanyola aparcada al costat del nostre Alan. Uns kilòmetres més endavant trobem els seus propietàris, una parella de Saragossa que està fent la ruta en 14 díes i pretenen passar pel Grand Canyon, Monument Valley i Las Vegas (al meu parer, una burrada en tan poc temps).
Ens recomanen que reculem unes milles per conèixer a en John i el seu paradís de la Route 66.




Ostres tu quin personatge!
Ens rep acompanyat del seu gos i ens diu que està acabant de dinar, que l'esperem i ens ensenyarà el seu museu.







La part de fora és flipant amb detalls per tot arreu, fins i tot hi té un avió clavat a terra, però l'interior encara és més espectacular. Ens acompanya a un espai decorat com un bar dels anys 50 amb taules, cinema, billar i una cuina amb una nevera plena de begudes que ens convida a agafar.
Ens fa signar al llibre de visites i després desapareix al seu taller per seguir treballant en nous projectes amb plena confiança sobre nosaltres.







Durant la Segona Guerra Mundial i ja amb la Route 66 totalment pavimentada, es va tornar a produïr una emigració cap a l'oest degut a l'augment d'indústries bèl·liques a Califòrnia i això la va convertir en un dels principals itineraris pel transport de maquinària militar.




Comencem a quedar-nos sense llum i no val la pena seguir, és millor que busquem allotjament per aquesta nit. Sembla que estem sobre el previst en kilòmetres diaris.

Detall friki del dia:
Si algú de vosaltres en vol, haureu de venir a buscar-ho perquè no penso posar-ho a la maleta.




Ingrid