23/09 Hospitalitat americana

Toca matinar, avui és dia de carretera, ens separen 600km i 5 estats del destí.
A veure si podem variar la dieta dels esmorzars aquests propers dies tot i que no hi tinc moltes esperances posades...




Primer canvi d'estat, Kentucky. Hem de controlar les fronteres per sortir a tota llet del cotxe i fer-nos la foto abans que passi el Sheriff.




Cadiz? Madrid? Carinyo, ja et deia que t'havíes passat la sortida.




Hem canviat els anuncis de 2x1 en botes als de venda de tractors. Deixem el country i entrem de ple a l'Amèrica més profunda, allà on no coneixen Barcelona i segurament no sabríen ni posar Espanya dins el mapa. On la gent és encara més senzilla i hospitalària i on si et veuen parat amb el cotxe, s'aturen al teu costat per preguntar si necessites alguna cosa.

Trepitjem Illinois durant 1km i mig creuant el riu Mississipi per entrar a Missouri que és on ens quedarem aquests tres propers dies.




Decidim parar-nos a dinar en un bar de carretera i molt de poble, tant de poble que segurament és l'únic que hi a Wickliffe.




M'ha fet gràcia perquè la gent ens estudiava dissimuladament com si fossim vinguts d'un altre planeta i apartaven la vista quan els miravem. Veig les amanides a la carta i em tiro de cap a una de pollastre, necessito menjar alguna cosa amb menys colesterol.




La propietària ens fa la pregunta del mes: "Where are you from?"
A partir d'aquí comencem a parlar sobre el nostre viatge, la seva família, aficions musicals... li hem caigut en gràcia i ens convida a dinar! Al moment de demanar el compte no vol sentir a parlar de cobrar-nos. Thanks Mrs. Sandra! You are so beautiful!

A la franja central d'Amèrica del Nord son partidaris de Donald Trump. No hem vist massa cartells de propaganda electoral, pràcticament es podríen comptar amb els dits d'una mà, però tots son del candidat republicà.
Aquesta casa deu ser d'algun parent seu perquè encara que no es vegi a la imatge en tenía tot el jardí ple.




Camí de Doniphan ens fixem en totes les pedazodecases que tenen aquesta gent, no sé la de vegades que hem reculat per mirar-les més detingudament i flipar amb els metres quadrats de jardí sense tancar que alguns aprofiten per fer-hi un mercadillo de "pongos" o, com en diuen ells, Flea Market.




Poc després de les 6 de la tarda arribem a Doniphan, poble natal del nostre colega Billy Yates. L'entrada del poble ho anuncía amb un rètol que ha pintat el seu germà Rick, que es dedica a fer cartells publicitaris i tota mena de dissenys des dels 14 anys.




També hi comença la Billy Yates Highway, la carretera principal de 1,5km que atravessa tot el poble.

Al facebook vam veure que un cop al mes en Rick hi organitzava el Cruisin' The Park i ens vam posar en contacte amb ell perquè ens donés més detalls ja que coincidia amb el dia que teníem previst passar-hi. Quan hem arribat ja ens estaven esperant, segurament som els únics Europeus que s'han aturat en aquest poble remot del sud de Missouri d'encara no 1.900 habitants.

En JC ha marxat a fer fotos dels cotxes i en Rick s'ha quedat al meu costat explicant-me coses de quan eren petits, on hi havía l'escola i la barbería del seu pare on ells hi anaven a netejar sabates i on posteriorment hi va treballar en Billy.
Tan ell com la seva dona han estat molt amables i no ens han deixat sols ni un moment.




Està començant a fer-se fosc i encara ens queden 115km fins arribar a West Plains on hi tenim el motel d'avui. Ens acomiadem, els donem les gràcies per la seva amabilitat i seguim endavant. Val a dir que quan aquí es fa fosc es converteix en la més negre nit que et pors imaginar, es pot veure la Via Lactea només a simple vista i s'ha de vigilar amb els animals que creuen la carretera al veure els llums dels cotxes.

Abans d'arribar al destí tornem a canviar d'estat dues vegades per acabar a Missouri un altre cop.




Bona nit i fins demà!

Ingrid