15/09 Primer concert

Buffff... He dormit com un tronc. He somiat que es cremava alguna cosa i que tot estava ple de bombers. Ara veig que era real (lo dels bombers), no han deixat de passar cotxes durant tota la nit, imagino que devem estar al costat del parc.

L'esmorzar que inclou el motel és com el de tots. Sucs variats, tè i cafè, llet, muffins, melmelades, ous, cereals i la màquina de "fes-te tu mateix el gofre".







Abans que res, és imprescindible que passem pel Walmarkt a comprar sabó i escuma pel cabell per poder passar per la dutxa. En JC ha aprofitat per començar la col.lecció de samarretes i jo m'he firat uns texans. No tenim remei!

També hem fet un estudi dels preus de la fruita. 1/2kg de pomes (les més barates) a quasi 4€ i els plàtans a 0,60€. Algun sopar farem amb això, que no tot ha de ser colesterol.













Ja està, ben nets i fresquets i cap al primer Outlet! La veritat és que Charlotte no té massa cosa a visitar però per l'agenda de concerts ens hi hem de quedar 4 díes.







Ara si que me'n adono que sóc als USA, comencem la peregrinació dels l'Starbucks. Ens asseiem per publicar el
post d'ahir i el món comença a bellugar-se com si estigués dins un vaixell. Conec aquesta sensació angoixant, es diu Jet Lag i és incontrolable.







I com tot centre comercial aquest també té un Food Court amb una pila de taules al centre i les parades de menjar al voltant. No tenim massa gana però toca dinar. Encara no ens hem estrenat amb les hamburgeses i aquest cop tampoc ho farem, ens passem a l'asiàtic.
Però segueix el moviment de vaixell i mengem poc, ens ho posem en una bossa i cap a fer migdiada amb l'Alan.

Ostres! L'Alan! Ara que hi penso, us vaig prometre que us el presentaria i encara no ho he fet! Resulta que vam reservar un Ford Fusion discret com en Billy o en Willy i el tío de National es presenta amb un Dodge Challenger de color vermell. Toma ya! Això és per nosaltres? I al mateix preu? Doncs som-hi!







Mola eh!
Doncs s'hi dorm relativament bé. Zzzzzzz...







Tiririri, tiririri, tiririri, son les 18:00h. Tenim una cita amb ZAC BROWN BAND, ens enfundem els texans i cap allà que anem.
L'aparcament és tot un espectacle. Estic segura que molta gent va a passar-hi el dia com qui fa una excursió al camp amb la barbacoa, la taula i les cadires, la nevera, la carpa...













El recinte ja és conegut per nosaltres, aquí vam veure Brad Paisley fa un parell d'anys i en 2 dies tornarem a repetir, però això us ho explicaré en un altre post.

Aquesta vegada tenim seients reservats a la quinta forca. És el que hi ha, això o res. Ens dirigim a la porta d'entrada i la senyora del control em mira la bossa.
- Whats this?
- A selfie stick, li contesto
- Aquí no el pots entrar. El llences, el portes al cotxe o el regales a algú, però aquí no està permès.
Tenim una quarta opció ja que les altres no ens acaben de convencer: l'amagarem i a la sortida l'anirem a rescatar. I així ho fem, el posem sota un tronc que hi ha entre uns matolls i, si tenim sort, després el recuperarem.

El concert comença puntual amb el teloner i una hora més tard ja tenim la banda de 13 persones damunt l'escenari.
Cal dir que els vam descobrir relativament tard i son espectaculars. Tenen unes veus prodigioses i toquen meravellosament, si no els coneixeu us recomano que n'escolteu alguna cosa. Aquí us deixo un parell de cançons d'avui (una mica lluny, ja us he dit que estavem a la quinta forca)

"As She's Walking Away"

"Chiquen Fried" amb que han tancat el concert

Dues hores llargues d'espectacle que han passat volant. Si abans m'agradaven, ara encara m'entusiasmen més.

Si feu cas a la meva recomanació, ja em direu què us sembla.

Bona nit i fins demà.

P.D. Pal selfie recuperat sense problemes!

Ingrid