25/09 Teatre en bona companyía

Avui he dormit només 3 hores i el poc que he pogut somiar ho he fet en anglès, em passa a cada vegada que parlo molta estona amb algú abans d'anar a dormir, fins ara no m'he adonat de la sort que vam tenir ahir de compartir taula amb tant de talent.

Es desperta un nou dia a Branson i es preveu relaxat. Començarem amb un esmorzar una mica diferent (tampoc molt, no cal emocionar-se) i després sortirem a descobrir el que és conegut com Las Vegas de Missouri.




El Main Street és friki, friki de dia i encara més de nit. Branson és molt turístic i conegut pels seus espectacles nocturns ja que s'hi representen molts musicals. Aquesta nit en veurem un, però no avancem esdeveniments.

Agafem l'Alan i anem parant al llarg del carrer principal per immortalitzar alguns espais.

Un mini-golf temàtic,




la nòria,




un museu de coses increïbles dins un edifici esquerdat,




el Titanic,




i Hollywood, of course.




En Billy ens recomana un lloc per dinar, és al Branson Landing. Aquí hi ha botigues i restaurants a la vora del riu, i és que no hi ha molta cosa a fer que surti més o menys a un preu raonable.

Arribem just quan comença un espectacle d'aigua, foc i música que es vol assemblar al de l'hotel Bellaggio de Las Vegas però que no ho aconsegueix gaire...




Fa molta, moltíssima calor tot i caminar per l'ombra. Entrem en un restaurant de barbacoa a dinar i quasi ens hem de posar el polar de fred que fa. Això no pot ser bo de cap manera.




No puc més, m'ha costat molt acabar l'hamburguesa (Cheeseburguer 4 - Mac & Cheese 2) i tinc son. Necessitem un WiFi per comunicar-nos amb en Billy perquè hem quedat per després i no sabem ni l'hora ni el lloc, així que millor anem a fer migdiada a l'hotel i ens podrem connectar al messenger.

Cita programada: Ens veurem a les 19:30h al Welk Resorts perquè ens conviden a veure MILLION DOLLAR QUARTET, un espectacle sobre les gravacions fetes el 4 de desembre de 1956 al Sun Record Studios de Memphis entre Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins i Johnny Cash.

Amb nosaltres també s'hi afegeix l'Scott, que toca el banjo i el pedal steel al Raiding the Country Vault i amb el que ahir vam fer bones migues.




Em fa gràcia la idea d'estar gaudint d'un espectacle amb en Billy, la diferència és que aquesta vegada el tinc assegut al meu costat disfrutant entre el públic amb una bossa de crispetes en una mà i una beguda a l'altra i no com a protagonista del show. La gent el reconeix i el saluda, també li demanen algunes fotografíes que ell accedeix sempre a fer amb un enorme somriure. Em sento afortunada.




No és un dels espectacles que inicialment hauría pagat per veure tot i així m'ha agradat molt (encara que no hagi entès molts dels diàlegs). Els personatges no s'assemblen gaire físicament als originals però tenen unes veus calcades i el Jerry Lee Lewis toca el piano com pocs.

Al acabar, ens deixen pujar a l'escenari per fer-nos fotos (les influències ens serveixen d'alguna cosa) i després podem estar amb els protagonistes que també coneixen a en Billy i l'Scott.




Plou bastant i hem d'acomiadar-nos a la porta del teatre, ens desitgen un bon viatge i marxem corrents fins als cotxes. Ara si que no ens veurem més fins qui sap quan i on.

Billy, seguirem en contacte. Ha estat un plaer compartir amb tu aquests grans moments.

Ingrid