24/09 Una nit per recordar

Aclariment als qui heu preguntat: No és que em costés escollir unes botes, simplement estava comparant preus per saber on em sortíen millor. Aquestes les portava controlades des de l'anterior viatge a Nashville i ara no volía tornar sense elles (de fet, son les que surten al banner del nostre blog).

Com ens va el cotxe? Doncs espectacularment bé, i encara millor quan hem comprovat que si haguessim llogat aquest directament ens hagués costat 3 vegades més. Només té un problema, a priori, i és que no hi podem escoltar els nostres cd's, l'avantage és que hem d'anar amb la radio i estem descobrint noves cançons. El meu Shazam treu fum!

El camí d'avui cap a Branson és en quatre colors, el gris i groc de la carretera acompanyen el verd dels arbres i el blau del cel.







La gama cromàtica només es trenca amb les cases de totes formes, tamanys i edats que ens tenen fascinats, sembla que ens haguem de creuar a la Dra. Queen d'un moment a l'altre.







Al paisatge de pel.lícula no li pot faltar el típic pont sobre el riu i una bonica història d'amor amb un cowboy.







Una colla de moteros ens avança, fa estona que no veiem a ningú, en 200km que fem avui hem vist molts menys cotxes que en un trajecte de Mataró a Barcelona.



El que si que hem trobat és un restaurant que fa bona pinta per dinar. Casualment es diu com el d'ahir, "Wagon Wheel" però en aquest no ens conviden. Parlant amb la propietària ens informa que Denver (on acabarem el nostre viatge) està nevat, sort que hem portat roba d'abric!







El Chicken Fried que demano està boníssim i el Mashed Potatoes és el millor que he menjat a la vida. Un hurra per la cuinera!
La meva teoría és que el pollastre fregit és més popular que les hamburgueses a la part més central de Nord Amèrica. Algú ha sentit que li facin una cançó a les hamburgueses? En canvi si que en trobem de Mama's Fried Chicken i Chicken Fried, per exemple.







I seguim la ruta cap a Branson, que encara hem de veure moltes coses.

En JC diu que es queda, que es comprarà una harley i una caravana. Començo a pensar que per les venes li passa una mica de sang amb Star & Stripes...

L'Alan diu que també té gana. Pobret, ell que ens porta a tot arreu sense dir una paraula... Parem a la benzinera i ens passa per davant un senyor que torna de comprar una bossa de patates. I ben segur que va ell amb la seva pistola com si res!







M'encanta aquesta foto de l'autobús escolar a lo Simpson.







I això a meitat del carrer? Atenció que no és el que sembla!







Ja som a Branson, arribem a l'hotel i a descansar una mica abans de la cita d'aquest vespre amb en Billy. Hem quedat una hora abans de començar perquè ens passi les entrades que ens ha aconseguit del RAIDING THE COUNTRY VAULT, un espectacle de versions dels grans del country on ell és un dels protagonistes.







Una treballadora del teatre ens acompanya als camerinos on en Billy ens està esperant amb un somriure que encomana. Estem contents de poder ser aquí, fa uns mesos no entrava als meus plans immediats tornar als Estats Units i encara menys veure aquest espectacle que tanca la primera temporada la setmana que vé.

Tenim seients reservats al centre de la primera fila. No crec que sigui el millor lloc per veure-ho però si el més proper als artistes que ens miren amb cara de complicitat, segurament perquè saben d'on venim i perquè som allà.

Trec el telèfon tímidament per gravar les millors cançons i quan arribo a l'hotel en faig un petit muntatge pel blog (no volía pujar molt el mòbil per no molestar als del darrera, ja em perdonareu)



M'ho he passat (ens ho hem passat) pipa!
En Billy brilla per si sol, li descobreixo una faceta de showman i roquer que no coneixía i com ja és costum em regala la seva púa. Entra i surt de l'escenari una pila de vegades i ens explica que es canvía fins a 10 vegades de vestuari.

Al acabar, els artistes surten al hall del teatre per saludar a la gent. Tots son molt amables amb nosaltres i coincideixen en dir-nos que hi tenim un bon amic allà a dins. Alguns em fan sentir molt poca cosa...







En Billy ens diu si volem anar a sopar amb ell. OF COURSE!!! I anima a la resta de la banda per trobar-nos en un restaurant proper.







Hem passat un parell d'hores divertides rient i conversant sobre lo dur que és viure lluny de casa, les gires, la vida a Nashville, la família... i hem tornat a quedar per demà.

Justament avui el facebook em recorda que fa 2 anys vam ser a casa seva a Nashville. Quines casualitats té la vida!








Ingrid