30/09 Colder Weather

Hem passat la nit a Colorado Springs i avui farem turisme per 2 parcs Nacionals.

Sortim de l'hotel i... Ups! La roda de l'Alan no té pressió... L'hem hagut d'inflar pràcticament cada dia i avui encara ha baixat més. No podem pujar a les muntanyes amb aquest estat, hem de posar-hi remei... I el remei està a 20min d'aquí, a l'aeroport on hi ha una oficina de National.
Ens apropem al mostrador i un senyor molt amable ens canvía el cotxe sense problemes, ens dona un altre model de Dodge amb matrícula de South Carolina.
Ja tenim nom, aquest es dirà Jackson.




I aquí que es queda l'Alan tot sol amb una pintada al vidre davanter "low tire". Et trobarem a faltar, gràcies per acompanyar-nos des de tan lluny!




Som-hi cap al Garden of the Gods, un parc amb formacions geològiques de pedra vermella sobre un terreny molt pla que permet tenir bones vistes a llarga distància.




Després de la mort de l'antic propietari, la seva família va regalar els terrenys a Colorado Springs amb la condició que havía de ser un parc públic gratuït d'acord amb els seus desitjos. Gràcies senyors!




És agradable passejar pels camins que formen les roques entre si.




De moment la temperatura és molt agradable encara que el cel amenaci pluja. A veure si aguanta!




La roca més fotografiada, la Balanced Rock, impossible treure-la sense gent. Li haurem d'enviar una còpia a la senyora de vermell.




La sortida del parc ens fa arribar a Manitou Springs, un poblet amb molt de turisme a l'estiu i que nosaltres aprofitem per dinar en un local amb decoració americana cuidada fins a l'últim detall.

Cheeseburger 6 - Mac & Cheese 4




A la tarda tenim previst pujar al Pikes Peak, Monument Històric Nacional amb 4.302m, el cim més alt del sud de les Rocky Mountains.
És aquesta muntanya que es veu al fons i que té el cim tapat amb els núvols.




De moment el temps ens respecta i no fa fred encara que caigui alguna goteta.




El paisatge és molt bonic amb els arbres que ja comencen a agafar els colors de la tardor amb un groc intens com mai he vist.




I de cop ens cobreix una boira espessa que no ens deixa veure res, s'apodera del paisatge fent-lo desaparèixer en qüestió de segons.




I apareixen les primeres taques de neu amb una pluja cada vegada més densa.




Fins que arribem al cim i comprovem amb el termòmetre del cotxe que hem arribat als 0º. Sort que hem estat previsors i teníem els anoraks al cotxe!
Neva cada vegada amb més força i ho fa a través d'unes boletes molt petites com les del porexpan. No ho havía vist mai, era com estar dins una bola de vidre d'aquelles de neu.




Com a curiositat, a causa de la pressió més baixa al cim, l'aigua bull a 85,5 °C (segons fonts de la Vikipedia, nosaltres no ho hem provat)

La sensació aquí a dalt és com de mareig, no em falta l'aire però noto que els meus moviments son més lents. En JC encara ho nota més i ens hem d'asseure una estona abans de tornar a agafar el cotxe per baixar. Ens fixem que els treballadors del bar i la botiga porten identificació de sanitaris i ens fa estar més tranquils perquè segurament no som els únics amb aquests simptomes.

Durant la baixada es destapa una mica el cel i ens ensenya un paisatge de postal




amb l'Arc de Sant Martí més brillant que pugui recordar




I la carretera es torna com un mirall que ni als millors quadres




Aprofitem el paisatge per fotografiar a en Jackson i que finalment el pogueu coneixer, el nostre company a les Rocky Mountains de Colorado.




Ja al poble, una visita al Walmart per comprar sopar i cap a l'hotel a descansar.

Cheeseburger 6 - Mac & Cheese 5

Bona nit i fins demà!

Ingrid

29/09 Colorado Springs - TX+NM+CO

No espereis gran cosa hoy. Aunque parece que pueda estar bien, porque dejaremos Texas, atravesaremos una esquina de New Mexico y terminaremos en Colorado, la verdad es que haremos poca cosa, aparte de conducir.

Empecemos por el principio. El desayuno, bien. Hasta hamburguesitas, biscuits y gravy. Ya os dije que si hay ketchup, la cosa mejora.

Los biscuits son unos panecillos pequeños y no muy tiernos, tipo panecillo inglés, a los que le echan el gravy por encima, una especie de puré de patatas más líquido y especiado. Justo hoy que ando falto de material, no le he hecho foto.

También tienen dos tipos de líquido para hacerte el gofre: el normal y de fresa. Además, el gofre sale con la forma de Texas. Eso no hace que esté más bueno, pero como guiris que somos, hay que disfrutar de estas cosas.

Cargamos a Alan y nos vamos de Texas. Por el camino intentamos encontrar alguna tienda de souvenirs o algo que ponga Texas... pero nada de nada.

Llegamos hasta la frontera con New Mexico y nos hacemos las fotos de rigor con los carteles.

Y después... carretera. Recta. Larga. Interminable. Aburrida.

El paisaje es plano. La autopista está poco transitada. Aquí se puede ir a 75 millas por hora (120km/h) pero como en 3 horas conduciendo no hemos visto ni una curva, pues te aburres igual.

La verdad es que es peligroso. Te relajas tanto que dejas de prestar atención a la carretera. Te aburres y te entra el sueño. Como no hay nadie y todos van a la misma velocidad, no hay adelantamientos. O si los hay, son eternos, porque uno va a 75mph y el otro a 76.

Decidimos comer en New Mexico... y casi nos lo pasamos entero. Kilómetros y kilómetros (millas y millas) sin que haya nada. Hay más ambiente en los Monegros. Así que cuando vemos un restaurante, ni nos lo pensamos. A por él.




Después del filetazo que me he ganado por conducir, siento que voy a tener que hibernar tres meses para hacer la digestión, como las boas constrictor.

Se nota que aquí hay una enorme presencia hispana. Hay muchísimos cárteles en español y mucha gente hablándolo. Hasta la estética de vestir es muy "mexicana". Cosa que no entiendo, porque estamos en Nuevo México, no en México. No veo yo a la gente de New York vestidos de jamón dulce... Las botas tienen más punta que el zapato de un novio rumano.

Los nombres de las ciudades son también hispanos: Ratón, Huérfano, Trinidad... ¡Hasta tengo una carretera, como Billy Yates!




Entramos en Colorado (últimas fotos con los carteles de cambio de estado) y el paisaje empieza a enseñarnos de lejos las montañas. Pero de lejos. Nada de curvas. Seguimos viajando en dos dimensiones. Estoy deseando que alguien me pregunte por una dirección para decirle "todo recto".

Y llegamos a Colorado Springs, ya de noche. Lo justo para ir a un Walmart próximo a por algo de cena. Por cierto, he descubierto que venden comida preparada y me llevo un pollo a la naranja que no está nada mal.

Es un buen momento para rehacer la maleta y acondicionar un poco todo, que con lo de cambiar a diario de hotel anda todo revuelto.

Mañana, más.

Juan Carlos

29/09 Colorado, l'últim estat

Avui l'esmorzar té un buffet calent... bé... un recipient amb hamburgueses i panets amb salsa gravy... Però no estem a Texas? No se suposa que aquí tot ha de ser big size?




La gofrera ens confirma on som i, es clar, a l'esmorzar gratuït no se li pot demanar més...




Em sembla que avui no tindrem molt per explicar, anem en direcció a les muntanyes i el camí és pur desert. Voleu veure el més emocionant dels 500 kilòmetres? Atenció no perdeu el fil!



Ei, mira! Entrem a New Mexico! Segur que aquí hi ha més ambient...




Ah... No...




A veure si s'ha acabat el món i som els únics supervivents?
Per la carretera (i no és broma) fins i tot hem vist passar les típiques boles que roden amb el vent a les pel.lícules del Far West.




A la llunyanía comencem a intuïr les Rocky Mountains on passarem aquests propers díes.

Una pila de kilòmetres més endavant i amb una hora treta al rellotge, per fí arribem a un poble més o menys civilitzat on podem dinar.
Hem pensat que al no haver-hi res més a 300km a la rodona ens hauríem de conformar amb qualsevol cosa però la qualitat del menjar ens ha sorprès gratament.

Cheeseburger 5 - Mac & Cheese 4




I entrem a l'últim estat del viatge, l'última foto amb el cartell, el que fa dotze. No està malament la mitjana en 15 díes, no?




A Colorado seguim amb el paisatge monòton amb carreteres rectes i sense civilització. Només ens acompanya la nostra música, una pila de cançons que ens fan passar l'estona més distreta. Gràcies Billy, Brad, Alan, George, Zac, Toby...




Colorado Springs, final de trajecte i motel per dues nits. Toca posar-se el jersei.

Bona nit i fins demà.


Ingrid

28/09 Dumas - Ruta 66

Al ladito del hotel tenemos el museo nacional de la ruta 66. No el provincial, el del condado, el de la pedania, el del pueblo vecino o el de la calle de al lado, no. El nacional.




Así que si este es el nacional, miedo me da el del barrio. Porque apenas hay nada de interés. De entrada, la mayoría de las cosas se pueden ver sin pasar por caja. Me explico: el museo está formado por varias casitas a las que se puede acceder desde la calle, no es un recinto cerrado. En 3 de ellas te piden la entrada.

En el resto... bueno, es que no se puede entrar. Abres la puerta y hay un cristal que no deja entrar pero deja ver.




En la foto de arriba se ve una parte de la casa (de pago) principal. Poco más hay que lo que se ve en la foto...

En la foto de abajo está lo que se ve si miras desde la puerta de la casa que simila la escuela




Y en el edificio que simula la estación del tren, está este maniquí sacado de una peli de miedo. ¿Sabéis lo que tiene delante? No, claro, porque no teneis un hermano que sabe morse, como yo.

Es un telégrafo, el whatsapp de entonces.




La verdad es que para los 10 dólares que te cobran, no vale la pena. Hay más cosas de cómo se vivía hace años que cosas de la ruta en sí. Aunque claro... ¿qué te van a enseñar? ¿Gasolineras? Ya las ves por el camino, por ejemplo esta que encontramos un poco más adelante.




Otro ejemplo de cosas que van saliendo al amparo de esta carretera es esta enooooorme cruz. Dicen que se ve desde muy lejos, aunque debe costar porque está rodeada de molinos de viento. Como digo, muy bonita y tal, pero no te olvides de visitar la tienda de recuerdos...




Otra gasolinera. Esta tiene algo especial. No sólo porque ya estamos en Texas, sino porque es la primera que vimos en la ruta hace 3 años. No funciona, es sólo decorativa (y publicitaria, que para eso tienen el cartelito).




Donde también estuvimos y queremos repetir es el Big Texan Ranch, un restaurante donde todo es al estilo Texas, o sea, grande. Enorme. Everything is bigger in Texas.




Aquí podéis ver parte de la cocina y del comedor. El tío que está sentado en la mesa sobre la tarima, con mantel de vaca, está participando en el reto del filete de 72oz gratuito. En la pared se ve el cronómetro que marca el tiempo que le queda.




Para no pagar (que son 50 dólares, tampoco es tan caro...) tiene que comerse lo que veis en la foto en menos de una hora. Datos: sólo el filete pesa 2 Kg y el récord está en 4 minutos. CUATRO.




La verdad es que me tienta probarlo... Si no te lo acabas, te lo ponen en un tupper y te lo llevas... Pero me da miedo forzar y que una indigestión nos fastidie el viaje, así que me pido este otro que está buenísimo. ¡Qué carne tienen en Texas!




En los pasillos del restaurante veo unos cuadros que me hacen acordandome de las románticas fotos de perfil que pone cada semana en facebook mi gran amigo Luis...

Hemos leído que hay un trozo de calle en Amarillo TX que está bien y que vale la pena. La recorremos dos veces en coche y sólo nos sirve para hacer una foto al cartel de la ruta 66. Bueno, vamos a ver como es Amarillo ya que estamos aquí.

A los del country os sonará por la canción Amarillo by morning de George Strait. Preciosa canción. Pero dime, George ¿qué coño coño le viste a Amarillo? Qué ciudad más triste, George. Mira que hay sitios bonitos para hacerle una canción. Page AZ, por ejemplo. Ya te vale...

Otra de las atracciones de la mother road (la llamo así porque de algo me tiene que haber servido los 10 dólares del museo "nacional") es esta torre inclinada. Bueno, en esta no hay tienda de recuerdos ni nada. Es gratis. La ves, le echas la foto y sigues. Que conste que la construyeron así a propósito para dar publicidad a la ciudad, está diseñada para que sea estable.




Para mí, lo mejor es ir descubriendo pequeños lugares con el encanto del paso del tiempo.




Antes del restaurante vimos el Bug Ranch, pero os lo pongo ahora para que compareis. En este hay Volkswagen clavados en tierra como copia del Cadillac Ranch que está un poco más adelante.




Una de las cosas que más me gusta de hacer turismo viajar por Estados Unidos es que no encuentras mucha gente. Tal vez en la costa oeste sí, por el Gran Cañón y sitios así. Pero por aquí aparcas en la puerta siempre (incluso en el Bluebird Café), no haces colas y no tienes agobios. En el Bug Ranch, por ejemplo, estuvimos solos. En el Cadillac Ranch había algo más de gente, pero ninguna exageración.







Último día en la Ruta 66 y último día que no tenemos hotel reservado. Encontramos uno a una hora de coche de Amarillo (eso que nos ahorramos mañana, que tenemos mucho) que no pinta mal y allá que nos vamos.

Por la carretera vemos que se ven un montón de estrellas. Paramos a echar un vistazo y el destino quiere que veamos pasar la ISS (Estación Espacial Internacional, segunda cosa más brillante en el cielo después de la luna) como si fuera una enorme estrella fugaz. Cuando voy a pedir mi deseo veo que no hace falta. Lo tengo al lado, mirando las estrellas.

Juan Carlos

28/09 Route 66 (3a part)

A Elk City és on hi ha el National Route 66 Museum que tenim ganes de veure, per això ahir ens vam quedar a dormir en un motel d'aquí mateix.




L'entrada son 5$ per cap, però es pot accedir a la majoría de llocs gratuïtament.
Hi ha construït un poble amb edificis a tamany real i et pots passejar entre ell per veure com eren els comerços, l'escola, el banc, el metge, l'església... a principis del segle XX.










A l'interior de l'edifici principal hi ha una mostra dels tipus de vehicles utilitzats per viatjar per la Ruta així com les vivendes típiques dels poblets pels quals passava.







Us imagineu fer-vos la permanent d'aquesta manera? Segur que quedava el cabell molt natural i ben hidratat.




Som-hi, com diu Willie Nelson "On the Road Again" per la Route 66 a veure si som capaços de no perdre-la.

El cartell d'avui ens fa especial il.lusió perquè és el de l'entrada a Texas i ens porta molt bons records.
No us explicaré que a en JC li han caigut les ulleres de sol i que hem estat una bona estona buscant-les per un lloc equivocat, fins que ha parat una parella també a fer la foto i les han trobat per nosaltres.




Un cop ets al camí correcte vas veient objectes curiosos que et poden fer pensar que algú els ha deixat aquí perquè els viatgers com nosaltres s'hi aturin.








Aproximadament en aquest punt de la Ruta és on coincidim amb el trajecte que vam fer al 2013 i ens fa gràcia tornar a veure indrets que ja havíem trepitjat en el nostre primer viatge per carreteres americanes amb en Billy, el nostre Hyundai Sonata de color blanc.




El Bug Ranch tampoc ha canviat gaire. Es tracta d'una sèrie d'escarabats clavats a terra i que la gent com nosaltres es dedica a pintar amb sprays de colors.




A pintar els cotxes i tot el que hi hagi per allà...




Com no, l'edifici del costat també és una antiga benzinera de la Ruta que ara està abandonada i on es podría gravar qualsevol pel.lícula de terror.

Arribem a Amarillo, que la veritat, no sé què li va veure George Strait. És l'hora de dinar i al Big Texas Ranch els filets son espectacularment bons i enormes. Som a Texas! All is bigger in Texas!




Cada plat va acompanyat de pa i dos entrants, no fos cas que et quedessis amb gana. Total menú d'avui: 46$

Cheeseburger 4 - Mac & Cheese 4




Una de les atraccions del restaurant és el repte de menjar-se un filet de 2kg, una patata al forn, amanida, cocktail de gambes arrebossades i un panet en menys d'una hora perquè et surti tot gratis i puguis entrar a formar part del Llibre Guinness dels Records com la Molly Schuyler que ho va fer ni més ni menys que amb 4 minuts i 18 segons.
Ni amb 4 hores podría jo!




Si ho vols provar has de seure a la taula que es veu a l'esquerra amb el cronòmetre. Quan hi hem arribat nosaltres tot just començava un noi que ha abandonat quan li quedaven 8 minuts i 1/2 filet al plat (que evidentment s'ha emportat en un tupper després de pagar 42$).




A pocs kilòmetres d'allà ens apropem fins al Cadillac Ranch. Fa 3 anys hi vam arribar que ja es posava el sol i, tot i que van sortir unes fotos bastant bones ho volíem veure amb llum de día.
Els cotxes plens de graffitis enmig del no-res li donen molta personalitat a l'escultura, per mi és una de les més maques de la ruta. No trobaràs mai 2 fotografíes iguals.




Ens hem endut un spray que hem trobat abans al Bug Ranch i ara l'aprofitem aquí perquè l'altra vegada no n'hi havía i volíem fer una obra d'art important.

Bona nit i fins demà que ja ens desplaçarem cap a les muntanyes.

Ingrid