01/10 I per fi... Alan Jackson!

Torna la calor a Colorado Springs però l'important és que no plogui perquè aquesta nit tenim un súper concert, per fí veurem a Alan Jackson!
Casualment avui m'ha demanat amistat al facebook...




A la ruta fins a Greenwood Village parem a fer quatre compres que ens queden i a dinar en un outlet al peu de les muntanyes. No podem perdre massa temps ja que volem passar a inspeccionar el terreny abans d'anar a l'hotel.



El nostre hotel d'avui és un Best Western i està a 10min caminant del Recinte del concert. El compartirem amb el Sr. Jackson? Estaría bé trobar-se'l demà al matí fent-se un gofre al menjador!




El concert d'avui em fa moltíssima il.lusió. Alan Jackson és per mi, la gran icona de la música Country (amb permís del meu amic Billy Yates). No m'hauría imaginat mai poder veure'l en directe i aquí estic, desitjant entrar al Fiddler's Green Amphiteatre de Greenwood Village a gaudir d'un gran show.

Les portes obren a les 17:30 i nosaltres ja hi som des de les 16h. Naturalment som els primers de la cua, i és que volem el millor lloc!




Una mica més tard de l'hora indicada ens deixen entrar i anem directes a la botiga de samarretes. Les escollim gairebé sense mirar i al pagar no funciona la targeta. En provem una... dues... tres... i la gent va entrant... no pot ser! Erem els primers! Al final, li deixem les samarretes a la noia perquè ens les guardi i baixem volant les escales per agafar un bon lloc si pot ser a primera fila. Tenim la sort de cara.
No està mal, no?




Ara amb una mica més de calma m'escapo i al final haig d'anar al caixer, 4€ de comissió i les samarretes son nostres.
Aprofito la passejada per fer unes fotos des de la gespa on ja hi ha persones assegudes a terra amb mantes, crec recordar que aquestes entrades eren baratíssimes, una bona opció si no t'importa veure-ho de lluny.




Les 19:30h i comença la telonera, Lauren Alaina. És simpàtica, canta bé j no puc deixar de mirar-li el cul (si... jo... és inevitable...)
Explica que va participar a American Idol fa uns anys i mira-la ara on és, com si David Bisbal li fes de teloner a Alejandro Sanz.




Els nervis se'm mengen, estic tremolant i em sembla que és de l'emoció. Em fa mal la panxa i és que encara no m'ho crec, tindré a Alan Jackson a escassos 2 metres!

Finalment apareix a l'escenari amb el seu propi got a la mà. Es veu simpàtic, saluda a la gent i es penja la guitarra. Som-hi!!!




Té una pila de samarretes per regalar al públic i la primera la caça en JC, no està malament per començar. Una estona després li ensenyo el meu cartell reaprofitat d'en Brad i em dona una altra samarreta. Dues T-Shirts a la saca!







Com a tots els concerts als que hem estat, hi ha una pila de púes enganxades al pal del micro que l'artista va regalant al públic. Nosaltres no podíem ser menys i l'Alan s'apropa directament a en JC per donar-li en mà (si, la mateixa mà que li va tocar en Brad i que porta dues setmanes sense rentar-se). Podem demanar més?




Doncs si. Quasi al final del concert es passeja per la 1a fila signant autògrafs i estem de sort perquè m'agafa el dòlar que li tenía preparat i li plantifica la firma. Uauuuuu!!! Ara ja si que ja no podem demanar més!

Elnenmésguapodelmón encara no coneix l'Alan, els tiets ens encarregarem d'explicar-li que també ha estat aquí amb nosaltres.




Volía haver tancat els ulls i sentir que cantava només per mi, però no em vull perdre ni un segon de tenir-lo en persona a pocs metres. Vull fer un vídeo d'alguna cançó i no sóc capaç d'escollir-ne només una, escoltar Remember When, It's Five O'clock Somewhere, Drive, Chattahoochee... m'emociona i em sembla que encara no m'ho crec.
Aquí teniu un recull d'alguns instants del mega-concert, espero que us pogueu sentir, ni que sigui una miqueta, com ho he fet jo.

L'emoció ens ha fet oblidar que no tenim sopar, ni tan sols hi hem pensat. No havía sopat mai donuts i avui em sembla el millor menjar del món.

No sé si avui podré dormir, vaig a fer recompte de trofeus.




Ingrid